Associació de Veïns de Vallparadis

HISTÓRIA DEL BARRI DE VALLPARADÍS




El primer esment d'una fortificació vora el torrent de Vallparadís es troba en un document de l'any 1110, quant Berenguer de Sala i la seva dona Ermessendis compren al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, unes terres per contruir-hi la seva residéncia señorial. El castell de Vallparadís , doncs, pertenyerà a aquesta família, que van adoptar el cognom de Terrassa, fins l'any 1344, en què Blanca de Centelles, filla de Bernat de centelles i de Saurina de Terrassa, cedeix el castell als monjos cartoixans d'Scala Dei i de la seva filial de Sant Pol de Mar, que per a la seva nova funció de monestir van introduïr reformes importants, com la creació del claustre a l'antic pati d'armaes, la sala capitular i la capella.


De tota manera la possible presència àrab anterior es ben present. Un correu situat a l'interior de la sala dita "el tinellet" conserva una inscripció aràbiga que diu "No hi ha més vencedor que Alà"


Com a cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís subsistirà fin l'any 1413, en què la comunitat es trasllada a Tiana, a la nova cartoixa de Montalegre.


Aquell any passa a mans dels Carmelitans que després la van alienar a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. L'any 1432 aquesta institució la va vendre a Jofre de Sentmenat, tot donant entre aquest i la família dels Muntanyans, castlana del Castell Palau de Terrassa origen a un conjunt de disputes. De fet, la Quadra en poder de Sentmenat va constituir un refugi segur pels malfactors perseguits pel les autoritats de la vila, esdevenint una amenaça pels terrassencs. Els Sentmenat van ser els senyors de la quadra de Vallparadís fins l'any 1830, en què aquest territori va passar sota la jurisdicció del municipi de Terrassa. L'antic castell, a les hores esdevingut una gran masia, encara va ser adquirit, l'any 1852, per la família Maurí. L'any 1944 fou declerat monument históric, i l'any 1947 els Maurí el van cedir a l'Ajuntament de la ciutat, que, després d'una intensa i fantasiosa campanya i reconstrucció duta a terme per l'arquitecte Alexandre Ferrant, hi va decidir instal·lar el Museu de Terrassa el 1959.


La Cartoixa de Sant Jaume de Vall de Terrassa:


Diu la llegenda que dos monjos, procedents de la Cartoixa d'Scala Dei, de camí cap a Roma, segons alguns, de camí cap la Gran Cartoixa, feren parada davant el castell de Vallparadís en demanda d'almoina d'acolliment i que la seva castlana fou tan afable que se n'anaren amb la donació del castell perquè s'hi procedis a fundar una nova cartoixa.


El que és cert és que la creixent pietat, i en plenitud de la seva vellesa portà Blanca de Centelles a decidir-se a emprar la seva gran fortuna destinant-la a una ordre religiosa per a la fundació d'un convent o monestir.


És per això que escollí l'ordre cartoixana, i així ho comunicà al Prior general de l'ordre. Enric Pollet, el qual ho delegà als Priors d'Scala Dei, Ramon i el de Sant Pol , Arnau , perquè fessin les gestions necessàries i prenguessin possessió del castell. Blanda de Centelles intercedí davant del rei Pere el Cerimoniós per tal d'obtenir la llicència per transformar una fortificació militar en monestir.


El rei accedí, a la petició, peró a compte, la noble dama cedí al monarca els seus drets de castlania del castell palau de Terrassa.


El 6 d'octubre de l'any 1344 es fundava la Cartoixa, la qual anomenaren de Sant Jaume de Vallparadis que era l'advocació a què estava dedicada la capella del castell ubicada fora d'aquest, uns metres més al nord. El primer prior de la nova comunitat fou Berenguer de Plana.


El castell no oferia cap possibilitat d'ésser habilitat per a la vida nonàstica i, per tant, es procedí a la seva total reconstrucció gràcies a la donació de part de la fortuna de Blanca de Centelles. S'aprofità part de l'obra antiga, la torre central fou escapçada i es deixà només la seva part nord com a contrafort de la sala principal, que es cosntruí entre la torre i la muralla nord, i es convertí en església. Es construïren altres dependències necessàries per a casa d'oració i pau, com la sala capitular i allotjaments per als monjos. Es dreçà un clauste amb sis arcs apuntats i una galeria superior amb els sueus arcs i capitells d'estil gótic.


L'any 1345 el bisbe de Barcelona donava l'autorització per construir una esglèsia al interior del monestir. Sembla que és l'any 1349 quant es produí la mort de Blanca de Centelles, quatre anys després de la fundació de la Cartoixa. Ës possible que el seu decés fos acosionat per la pesta negra que arrasava Europa en aquells temps. La noble dama fou enterrada a l'altar major de la nova església, com una menera dels monjos cartoixans de magnificar la seva benefactora


Desprès de la mort de Blanca de Centelles, i tal com ella havia testat, Gilbert de Corbera definia com hareu de tots els drets i possessions que tenia sobre l'esmentat monestir la noble dama al Prior del monestir. Durant seixanta anys la comunitat cartoixana experimentà un gran desenvolupament patrimonial. L'adquisició del castell de Pere, prop de Sant Llorenç Savall, i altres propietats, així com les donacions freqüents de rendes i llegats, incrementaren considerablement els seus béns. Cal destacar un important llegat fet per mercader Bertran Nicolau. També obtingueren la protecció del rei Pere, així com la concessió de diversos privilegis reials.


Tot i això el monestir hagué de salvar moments molt crítics, com la seva defensa davant els estralls del malfactor Bernat du Claquin.


El desenvolupament de la Cartoixa i el seu anhel de solitud de casa de pau i oració van fer recapacitar la comunitat, encapçalada pel prior Doménec Bonate, sobre la necessitat de buscar una nova ubicació per a un nou convent. Començaren les gestions vers la Cartoixa de Sant Pol per tal d'unir-se, i es fundà una nova Cartoixa.


El 24 de setembre de 1425 el papa Benet XIII signava el document d'unió d'ambdues cartoixes, les quals procedeixen al seu tresllat a la Conreria, prop de la vila de Tiana, on fundaren la cartoixa de Santa Maria de Montalegre. Aquesta fundació fou possible gràcies als béns que posseïen i el fruit de la venda del castell de Vallparadís a l'ordre del Carme. En el seu trasllat, els cartoixans de Sant Jaume de Vallpardís collportaren, a la nova cartoixa, les despulles de la seva benefectora Blanca de Centelles, les quals s'enterraren dins de la nova església.







INICI